La fira alexandrina de Lawrence Durrell

Comencem aquest espai de referències amb un fragment d’una obra literària molt coneguda -i apreciada- de la literatura anglesa. Hem trobat una referència a la fira dins del monumental «El quartet d’Alexandria» de Lawrence Durrell. Concretament a la segona de les quatre novel·les que el componen, l’anomenada Balthazar. Parla d’una fira a la ciutat d’Alexandria.  Aquesta fira s'emmarca en una festa religiosa d’origen copte, però, tal i com diu el text, tota la ciutat s’hi bolca, sense distinció de religions.

L’acció de la novel·la es desenvolupa just abans de la segona guerra mundial. Tenint en compte que l’autor va viure a Alexandria al final de la dècada dels trenta del segle passat probablement la descripció que fa de la fira és bastant fidel a com podia ser una fira a Alexandria en aquella època.
I abans de que passeu a la lectura del fragment us volem recomanar la novel·la, que te una magnifica —i recent— traducció al català.
Lawrence Durrell: «El quartet d’Alexandria». Traducció de Lluís-Anton Baulenas. Editorial Proa. Col·lecció «A tot vent». 2021
Així que passeu i vegeu! Gaudiu d’una fira alexandrina de finals de la dècada dels trenta!
"Tot un campament de cabines, teatres, bordells i botigues, una ciutat completa, havia sorgit en la foscor, il·luminada per la claror intermitent de llànties d'oli i parafina, per làmpades de pressió i brasers, per espelmes i rengleres d'enlluernadores bombetes elèctriques de colors. Va caminar lleuger cap a aquella gernació d'éssers humans; les seves fosses nasals absorbien la flaire dels aliments aromàtics i dels dolços, del gessamí ranci i de la suor, i les seves orelles absorbien el brunzit de les veus que formaven un rerefons de sons comuns com els que sempre seguien les grans processons a través de la ciutat, aturant-se a cada església per escoltar la recitació de textos sagrats i arribant gradualment al lloc de celebració de la festa.
Tot aquest escampall de novetats —la sofisticació dels ossos dansaires i dels acròbates, els empassafocs que bufaven per la boca plomalls de flames de sis peus d'altura, els dansaires esparracats i protegits amb gorres de colors bigarrats—, tot el que per a un estranger hauria estat delitós, en realitat era per a ell tan sols una cosa ben corrent, ja que formava part de la seva vida. Com el nen petit que una vegada havia estat, caminava enmig de la resplendor de la llum, aturant-se aquí i allà amb ulls somrients per contemplar alguna escena familiar de la fira. Un prestidigitador vestit de garlandes va treure’s de la màniga interminables mocadors de molts colors, i de la boca vint pollets vius, sense que deixés de gemegar amb veu d'ocell marí: «Galli-Galli-Galli-Galli-Hop!». Manouli, el mico que duia un barret de paper, cavalcava esplèndidament damunt una cabra i no parava de fer voltes a la seva paradeta. A banda i banda del carrer s'alçaven les grans casetes amb les seves figures brillants d'oripell, que representaven els amors i les aventures de les criatures que habitaven el folklore del delta: herois com l’Abu Zeid i l’Antar, amants com la Yuna i l’Aziz. Va caminar solitari, amb una despreocupació no premeditada, aturant-se una estona per escoltar els narradors o per comprar un talismà de la sort al famós predicador cec Hussein, que, tibat com un roure, magnífic sota aquella il·luminació fantasmal, recitava els noranta-nou noms sagrats.
Des del perímetre exterior de la foscor arribava l’espetec sec dels esportistes de singlestick, que sonava tènuement per damunt del ronc estrèpit de la processó que s'apropava amb els sobtats esclats
de música salvatge —bombos i tamborins que percudien com descàrregues de mosquetons— i els llargs redoblaments dels tambors de pell de camell que inundaven i refrescaven la tremolosa música
de les flautes, que semblava sorgir de la profunditat de la gola. «Ja venen. Ja venen.» Es va aixecar un crit confús i els nens van córrer aquí i allà com ratolins entre les paradetes. De la gola d’un estret carreró, vessant com si un cercle de foc s’escampés per la foscor, va irrompre una llarga galeria tentinejant d'éssers humans encapçalada pels acròbates i pels nans saltadors d'Alexandria, i seguida a compàs per una llarga i grotesca cavalcada d'estendards, enlairant-se i abaixant-se en una marea de llum mística al ritme peristàltic de la música salvatge, mossegada a tot arreu per les flautes xerraires, els timbals angoixats o el llarg orgasme tremolós dels tabalets que els dervixos repicaven com tenen per costum mentre avançaven cap lloc on hi havia la fira. «Al·là, Al·là», cridava tothom.
En Narouz va agafar un bastó de sucre de canya d'una paradeta i el va anar rosegant mentre veia com l’onada es movia cap a ell per embolcallar-lo. Llavors van aparèixer els dervixos de Rifiya, que durant els seus transits podien caminar sobre brases o beure vidre fos o menjar escorpins vius o ballar la mesura giratòria de l’univers fins que la realitat feia que s'aturessin com amb un ressort i queien panteixant a terra, atordits com ocells. Els estendards i les torxes, els grans brasers foradats plens de carbons roents, les grans llanternes de paper amb textos inscrits, van fer bucles sorprenents i figures de llum sobre la foscor de la nit alexandrina, pujant i baixant, i ara el terreny era ple
d'espectadors, preocupats per la processó com si fossin mastins, cridant i empenyent; i tot i així la riuada va continuar amb la seva música salvatge (potser la mateixa música que va sentir el moribund Antoni en el poema de Kavafis) fins que va embolcallar la foscor del gran meidan, escampant al seu voltant els contorns irregulars de túniques, rostres i objectes sense context, però els colors dels quals s'enlairaven i enfosquien les vores del cel. Tot d'éssers humans s'anaven inflamant l’un a l’altre.
En algun lloc d’aquella zona negra d'obra de maó ruïnosa i caiguda, de cases abandonades i esventrades, hi havia un jardinet amb una tomba que assenyalava l’indret que resumia tot aquell enrenou i li donava sentit: davant d'un ciri encès, es llegia una pregària cristiana pròpia d’aquella festa mentre a l’entorn s'atapeïa la riuada fosca de la gent d’Alexandria. Una dotzena de fes i de religions compartien una celebració santificada pel temps, ara comuna a tothom i dedicada a una estació i a un paisatge, completament oblidada dels seus orígens històrics i culturals. Per a un país religiós, totes les religions eren una, i mentre els fidels resaven a un sant de la seva elecció, la població gaudia de la fira que havia crescut al voltant de la celebració, un carnaval commovedor de llum i de música.
I, enmig de tot això (recordatoris sobtats de la ciutat mateixa i dels desigs i els poders creixents d'un gran entrepôt), va arribar el xiulet de les màquines de vapor dels foscos molls de vies o una glopada de so de la sirena d’un transatlàntic que passava pels tortuosos passadissos del port en el seu camí cap a l’Índia. La nit els acollia tots: una prostituta cantava en els durs i esqueixats accents de la terra acompanyada pels repics d’un tambor picat amb els dits, els crits dels nens en els gronxadors, els cavallets, i altres atraccions, els galls fugissers i els encantadors de serps, els monstres (la Zubeida, la dona barbuda, i el vedell amb cinc potes), els grans tendals dels teatres, a l’exterior dels quals hi havia els ballarins musculosos, nus a excepció dels breus eslips, que anunciaven la seva habilitat, i immòbils, a excepció de la increïble ondulació dels seus cossos, estremint i fent augmentar els músculs pectorals, abdominals i dorsals, enganyosos com els llampecs d’estiu."